Deixàvem el capítol anterior a punt dels inuit i les aurores boreals. Però abans d’entrar-hi pot ser estigui be, situar més per on ens movíem, doncs Groenlàndia es enorme, quasi com tota Europa!!!. De fet només vam fer incursions i travesses entre Qaqortoq (al sud) i Nuuk (al sud-oest), la capital, una àrea d’uns 200 km2, una petitíssima part d’aquesta gran illa glaçada de 2.700 Km. de longitud de sud a nord, a tocar de l’Àrtic. I que amb una superfície de quasi 2.200.000 km2, es la illa més gran del món.
Illa que en un 85% està permanentment glaçada (fins ara…, doncs el permafrost o permagel, com vulguem dir-ho, està en descomposició i la superfície del Inland en retrocés). Una dada més pel rebost, actual, per ajudar a entendre que passa amb Kalaallit Nunaat, nom propi indígena de Groenlàndia, que vol dir “Terra dels homes” i es que per primera vegada en 10.000 anys, recentment, ha plogut a l’Inland. El que toca climàticament, com podeu imaginar es la innivació, no la pluja.
I si he explicitar el nom en indígena es per que el 87% de la població es d’origen inuit (atenció a no descriure’ls com esquimals, està mal vist) i per tant de la “Terra dels homes” i del “Gran Nord” (doncs tots procedeixen de les antigues tribus d’Alaska i Nord del Canadà (especialment), tot i que també hi trobaríem parentesc procedent de la Lapònia i més enllà, de Sibèria (doncs gràcies a l’estret de Behring, passaven d’Àsia a Amèrica i viceversa, per l’estret i les illes Aleutianes)
Val a dir, com a dada de la immensitat del buit, del regne del silenci, que Groenlàndia no arriba als 60.000 habitants, el que significa la densitat de població més baixa del món. I la capital Nuuk, no arriba als 16.000 habitants, per tant menys que Roses.
No obstant aquestes dades i els condicionants climàtics, ens sorprendria veure el nivell de serveis de benestar social que tenen, universitats, clíniques, industria, etc. etc. doncs Groenlàndia te molts més recursos naturals dels que ens pensem i una gran autonomia tot i pertànyer a Dinamarca.
Però tornem al viatge en sí, vam estar allotjats, segons els dies, en refugis de fusta, carpes en format iglú i grans tendes de campanya-refugi (òbviament condicionades i preparades per expedicions, amb lliteres, cuina, calefactor, sala d’estar, etc.).
En els darrers casos amb serveis d’WC a l’exterior. Un problema pels ben acostumats a comoditats occidentals, però un pretext per estar fora, amb un got de whisky o vodka a la ma (el rom cremat queda lluny…), contemplant una de les meravelles del món com son les aurores boreals o simplement el sol de mitjanit, doncs com tothom sap el sol no es posa mai a la part nord del cercle polar. És inevitable dormir poc si és la primera vegada que les veus, o no, doncs en el meu cas era ja la tercera o quarta (la primera va ser quan vaig estar a les Illes Svalbard el 1977 (llavors Spitzbergen), entre el cap Nord i el Pol Nord i la veritat, no et canses mai. Si et canses d’alguna cosa és més aviat de la permanent olor a pell de foca, ren o balena, que siguin inuits o no porten damunt els groenlandesos d’aquesta “terra”. El blanc infinit també li diuen.
Però com deia al capítol anterior, Kallaalit Nunaat s’està desglaçant més ràpid del que deien estudis científics de fa uns anys. Quan jo hi vaig ser el 2010, el càlcul per aquella època era de 254.000 milions de tones de glaç anuals!!. I com afecta d’entrada això? Doncs en pèrdua de permagel a les costes, esfondrament del permagel (i de les cases, ports i estructures que estan construïdes sobre el gel fins ara perenne), de la impossibilitat de pescar a creixents zones, etc. Això va portar fa 2 anys al poble Inuit, amb categoria jurídica de Nació, reconeguda pels països del Gran Nord, Groenlàndia i Nacions Unides, a posar una querella jurídica contra els Estats Units, com a màxim responsable dels impactes de l’escalfament i el canvi climàtic a les seves costes, ports, canonades i poblats, que s’estan enfonsant.
Us havia anticipat l’alt consum d’alcohol. Si ja és sabut que als països nòrdics es beu molt, imagineu-vos a Groenlàndia. Les llargues nits polars (o millor dir dies, amb un Sol que mai es pon), hiverns sempre gèlids, poca densitat de població i la immensitat del buit, òbviament han d’afectar a la població, tan en relació a l’alcohol, com als suïcidis.
Que s’hagi posat de moda aquests darrers anys la novel·la negra islandesa, la saga de pel·lícules sueques de Lisbeth Salander o les ja llunyanes d’Ingmar Bergman que eren per acabar depressiu o “suïcidar-se”, són indicadors de la part fosca d’aquest país.
I què podia passar amb les groenlandeses?. Res especial. Anem a l’anècdota. Abans d’aterrar a Groenlàndia, ens van donar una sèrie d’instruccions, entre elles una que no li vàrem donar importància doncs s’apartava del clàssic capítol de seguretat, protecció pel fred, tipus de menjars (molt de ren, foca, balena, salmó -el que menys-), tot i que òbviament portàvem menjar “occidental”, per combinar i dosificar àpats). De fet, era una instrucció només pels homes, no per les dones (?). I era que evitéssim converses o aproximacions massa antropològiques, doncs qui més qui menys tenia inquietuds científiques que podrien ser mal interpretades i més si entràvem a algun bar.
Van passar els dies, ens vàrem endinsar al Inland, vam creuar glaceres i poc a poc ens vam anar oblidant. Lògicament a la primera oportunitat de tocar terra ferma, a petites localitats de mil o dos mil habitants, per més petites que fossin, hi havien bars, algun restaurant, fins i tot pubs. Doncs bé, cadascú amb les seves afinitats fetes, ens vam anar dividint i buscant la cervesa de rigor que no podíem tenir a les travesses i recerques. En un d’aquests bars, vàrem entrar tres del grup i poc a poc, amb el pas dels minuts, varen començar a entrar dones (groenlandeses, és evident). En principi, no li vam donar importància, però quan van començar a rodejar-nos i de forma animada (…) començar a fer insinuacions i aproximacions físiques, en el marc d’un intercanvi d’objectes com a record de l’estada, vàrem començar a sospitar que havíem caigut en una trampa (una trampa innocent). Com la “cosa” anava a més, ja ens convidaven a casa seva amb la cervesa a la ma i la dona que regentava el bar semblava molt eufòrica per aquesta dinàmica, lluny de mostrar enuig, un de nosaltres va sortir disparat a buscar al guia de l’expedició. Se’ns va fer eterna l’arribada del guia…Menys mal que la dona del bar finalment va intervenir per que pràcticament se’ns tiraven damunt…
Les costums sexuals dels inuit ja molt desdibuixades per la “occidentalització” encara perduren en la mesura que hi ha pocs estímuls a la illa, molts dels homes treballen, pesquen o naveguen, hi ha pocs “occidentals” (sols el 17% es de procedència danesa) i menys occidentals que no siguin “rossos”…Una atracció i una oportunitat, que aquestes groenlandeses amb bones gerres de cervesa a la ma, no estaven disposades a perdre. Era el 2.010, estàvem a Groenlàndia i a ningú si li va passar pel cap parlar ni menys queixar-se d’assetjament sexual, a la inversa…
Per acabar, un petit resum. Si alguna cosa he de destacar del viatge, no són les aurores boreals, no és el desglaç, les foques o els ossos, és poder observar i gaudir en helicòpter, de la immensitat del blanc infinit, les dunes de neu i el mar de glaç, les glaceres i els fiords amb enormes icebergs (alguns d’una alçada de tres pisos, altres a tocar). I sobre tot el trencament dels glaciars i la seva precipitació al mar provocant un “borroboum” espectacular. Però per “borroboum” l’efecte cascada o papallona que tindrà aquest desglaç en el clima de l’Atlàntic nord i Espanya i Catalunya més, en tant cruïlla i xoc per l’escalfament de la Mediterrània.
Antoni Salamanca
