Un viatge a la cerca de respostes
Fem una mica d’introducció…
Aquests dies passats saltava a tots els mitjans de comunicació una notícia, que com a serp d’estiu va ser replicada per tot tipus de mitjans, conservadors i progressistes, digitals i en paper, ràdio i TV, com si es tractés d’una exclusiva científica. Es tractava d’una recerca advertint sobre el debilitament del corrent càlid del Golf, que en l’estudi científic sortia com AMOC (Atlantic Meridional Overturing Circulation), i que gràcies a aquest els hiverns que tenim a l’Europa atlàntica, son molt més suaus (10-15 graus més) que a la mateixa latitud, a l’altra banda, als EUA i al Canadà (Terranova).
Doncs bé, el primer que us he de dir, que la primícia d’aquesta notícia ja la vàreu poder llegir el 29 de desembre de 2021, en aquest mateix digital VdR a l’article “Què tenen en comú la Badia de Roses i Groenlàndia”. Un article on ja feia referència a aquest debilitament, fruit d’estudis científics que ja venen de tan lluny com el 2001, i fets i no gaire divulgats, per un científic espanyol, de la Universitat de Madrid Alcalà, Antonio Ruiz de Elvira, per mi encara no superats. Per que vieu que no tot ha de venir dels EUA o Anglaterra. Estudis que vaig adaptar fent divulgació ambiental a les exposicions que feia sobre canvi climàtic en aquella època i que el 2005 culminava en una exposició itinerant per a la Generalitat, on a dos dels diferents plafons mostrava el perill d’aquest debilitament, les causes, el procés, els impactes, etc. I no en relació a l’augment del mar que es l’efecte més cridaner, però menor.
Tan em va entusiasmar i contagiar Antonio Ruiz, així com en José Santamarta director de l’edició en espanyol de la revista World Watch, on col·laborava en aquella època i on ens veiem freqüentment a Madrid que, finalment, doncs no va ser fàcil aconseguir patrocini, vaig anar a Groenlàndia l’any 2010, a comprovar in situ, en primera persona, el que feia anys m’estava interpel·lant: on i com s’estava produint aquest debilitament.
I aquí ve la història, amb la qual espero que us refresqui de l’actual canícula.
Capítol 1.
Tot va començar a “complicar-se”, quan em vaig encaparrar en fer amb vaixell, amb els permisos i tràmits pertinents, evidentment, la travessa entre Islàndia i Groenlàndia: obstacles, negatives, trucades a consolats… La raó?, que en aquella època el trànsit marítim estava restringit a una línia mercant una vegada al mes, anar i tornar, i dos o tres expedicions científiques, no com ara. Actualment també hi passen línies comercials especialitzades i preparades per fer front a banquises de gel, icebergs, etc. però molt acotades, tan de passatge com de freqüència.
Com no acabava d’entendre tanta precaució i/o limitació vaig començar a indagar i en qualsevol cas seguir buscant una alternativa. Quasi simultàniament vaig aconseguir per una banda contactar amb l’única agència espanyola que operava llavors a Groenlàndia i afegir-me a un expedició científica que, tot i que s’apartava dels meus objectius i no feia aquesta travessa, coincidia en bona part amb la zona on jo volia treure dades i sobre tot documents gràfics.
I per l’altra banda, començar a intuir quina era la causa de la “restricció”.
Resulta que l’estret de Dinamarca, que així es diu a l’estret que hi ha entre Islàndia i Groenlàndia, tot i pertànyer les seves aigües a parts iguals a Islàndia i Groenlàndia, el transit marítim està restringit i controlat per la marina dels Estats Units (…).
Per més explicacions militars que li vulguem donar, que si la OTAN, que si Rússia, etc. no em convencien. Aquest estret pas, on quasi no hi ha trànsit mercantil, comercial, científic i militar, i que si un cas hauria de ser mar obert, idoni per a la pesca, amb sobirania d’Islàndia i Groenlàndia, havia de tenir algun “secret amagat” més, o un interès militar que justifiqués el que Islàndia i Groenlàndia haguessin cedit la seva sobirania marítima als EUA. Es com si l’estret de Gibraltar estigués restringit i controlat per la VI Flota dels Estats Units. Oi que seria una anomalia?
Doncs, el secret i la casualitat és que justament aquesta és la zona, sense jo saber que estava restringida, la que volia observar, conèixer, fer anotacions, fotografies, és el territori que Antonio Ruiz de Elvira descriu molt bé en el seu estudi on es produirà la neutralització o trencament del corrent del Golf, fruit del desglaç de Groenlàndia, tot i que el seu impacte ja s’està produint en aigües de l’Atlàntic al sud de Groenlàndia, tal com es pot observar a la infografia que acompanyo.
Observem com les úniques taques blaves d’anomalia tèrmica, apart de l’Antàrtida, per sota de la temperatura mitjana a tot el planeta, estan al sud de Groenlàndia, una al sud-est i l’altre al sud-oest. Justament per on passa el corrent del Golf (aigua calenta i salada), s’estavella l’escorrentia del desglaç de Groenlàndia, de milions i milions de tones d’aigua freda i dolça que diàriament van a parar a l’Atlàntic.
Ja a l’any 2004 (ho trec d’una diapositiva d’aquella època), el volum d’aigua que anava a parar a l’Atlàntic pel desglaç, era l’equivalent al que el Riu Nil deixar anar al mar a la seva desembocadura, diàriament, a Egipte. Estem parlant de fa 20 anys….
Per mi aquesta es la raó per la qual hi ha tanta precaució o secretisme… amb el tractament del que està passant en aquesta zona. Però, no ens desviem i tornem a la narrativa del viatge.
Una de les coses a recordar, de fet de quasi tot el viatge, era que anàvem creuant llengües de glaciar i el crepitar i trencament dels glaciars contra el mar i l’espetec que provocava quan trencaven a l’aigua. Més els petits tsunamis que es formaven. Actualment el turisme climàtic està provocant massa aproximació i els accidents s’estan començant a produir…
Un altre de les zones que va ser molt oportuna visitar i amb això coincidíem amb l’Agència, va ser una incursió (excursió amb equip de gravació, amb grampons, piolets, etc.) al interior del Inland (la capa glaçada de 3 km. de gruix que cobreix Groenlàndia).
Molt interessant per veure, com es pot observar a la foto de presentació, els enormes rius de desglaç dins de la mateixa capa glaçada, que es van enfonsant i fent túnels d’amplada i alçada com els del metro o tren, i que van foradant i convertint com un formatge gruyère el Inland i Groenlàndia. No deixa de ser sorprenent que fins fa 2 o 3 anys, via satèl·lit, no es constatés científicament, que el desglaç també s’està produint dins l’interior i “subterràniament” l’Inland, i no solament a l’exterior amb la caiguda al mar. Sense comentaris que segons quins estudis científics vagin tan ràpids i siguin tan precisos i en canvi, en aquest cas, tan lents, per no dir lentíssims…(un exemple local, es sorprenent no sapiguem com estan canviant els corrents marins a la nostra costa mediterrània, quin impacte tenen en l’augment de la humitat i boires a la Badia de Roses, en l’augment de la temperatura del mar i d’espècies invasores (i la pesca…) i en canvi hi hagin estudis tan precisos sobre els peixos abissals del fons marí o de mosquits del Juràssic)…
Però, tornem al viatge…
També interessant va ser comprovar que el que havia estat Terra Verda (Green-Land i per tant Groenlàndia) a l’època dels vikings, ho està tornant a ser. Evidentment al Sud, però poc a poc avençant a l’est i oest a pocs km del mar, en la mesura que l’Inland va retrocedint, com les glaceres del Pirineu o dels Alps. Veure com proliferen camps de cereals, quan aquí cada vegada es més complicat i arriscat treballar a pagès, es un autèntic contrast. Pot ser cal dir que el 4 d’agost del 2010, estant a Narsarsuaq, al migdia, estàvem a 28º….16º per damunt de l’habitual per l’època.
Però el que més et deixa esmaperdut es allò pel qual el “Gran Nord” i no sols Groenlàndia et deixa sense paraules: les aurores boreals.
De les aurores boreals, dels inuit (nació d’esquimals àrtics) i la seva querella contra els EUA per quedar-se sense pesca, ports i habitats, per esfondrament del permagel i com efecte del canvi climàtic; del alt consum d’alcohol i suïcidis, de les groenlandeses, sí groenlandeses…i de la gran riquesa en hidrocarburs que té sota seu Groenlàndia en parlarem al proper capítol, per tant,
Continuarà…
Antoni Salamanca
