Hi ha una cosa de la vida adulta de la qual es parla poc: el difícil que pot ser tornar a arrelar.
Quan som joves, les arrels creixen gairebé sense adonar-nos-en. La família, els amics, l’escola, el barri, les festes, les associacions, els costums i les persones amb qui compartim la vida van construint, poc a poc, una xarxa invisible que ens fa sentir que pertanyem a un lloc.
Però la vida, de vegades, ens porta a començar de nou.
Canviem de ciutat o de poble. Deixem enrere la família, els amics de sempre, els carrers que coneixem de memòria, la festa major, les associacions, els records i tota aquella quotidianitat que ens feia sentir que teníem un lloc propi.
I arribem a un lloc nou.
Potser ens hi sentim bé. Potser ens enamorem de la terra, del paisatge, del mar, de la manera de viure. Potser acabem sentint que aquell lloc també és casa nostra.
I, tanmateix, alguna cosa no acaba d’arrelar.
Perquè una cosa és estimar un lloc i una altra, molt diferent, és sentir que formes part d’ell.
Pots ser conegut. Et poden saludar pel carrer. Poden saber qui ets, valorar-te, apreciar-te i fins i tot reconèixer la teva implicació en la vida del poble.
Però això no significa necessàriament pertinença.
Hi ha una frontera invisible entre ser conegut i formar part.
I aquesta frontera es fa especialment evident quan arribes sol a una comunitat on els cercles ja estan formats.
No és que et rebutgin. No és que no et vulguin. No hi ha mala fe. Simplement, les amistats ja existeixen, les famílies es coneixen de fa anys, els grups tenen la seva història i les taules, sovint, ja estan ocupades.
Tothom et saluda.
Però gairebé ningú et diu: «Vine, seu amb nosaltres».
I aquesta diferència, que pot semblar insignificant, no ho és gens.
Perquè hi ha una solitud molt particular: aquella que es viu envoltat de gent.
La de la persona que participa, que treballa, que col·labora, que coneix molta gent i que, malgrat tot, quan arriba el cap de setmana no sap a qui trucar.
La persona que és coneguda per molts però que no sent que pertanyi realment a ningú.
És cert que també ens correspon a nosaltres construir nous vincles. Arriba un moment en què hem d’aprendre a estar sols, a buscar nous camins, a crear les nostres pròpies amistats i a no esperar que els altres resolguin la nostra necessitat de pertinença.
Però crec que aquesta responsabilitat no pot ser només individual.
Si parlem de comunitat, també hauríem de parlar de la responsabilitat d’acollir.
Perquè una comunitat no es construeix només organitzant activitats, fent actes, participant en associacions o omplint places.
També es construeix fent lloc.
Movent una cadira.
Convidant algú a seure.
Preguntant-li si vol venir.
Adonant-nos que aquella persona que sempre arriba sola potser no necessita que li expliquem com participar. Potser només necessita que algú li obri una porta.
Roses és el lloc des d’on em neix aquesta reflexió. És una terra que estimo, un paisatge que sento meu i un lloc on m’he implicat i he intentat formar part de la seva vida.
I precisament perquè l’estimo, em permeto pensar-hi.
No és una crítica a Roses. Tampoc és una queixa. És simplement la constatació d’una sensació que, probablement, comparteixen moltes persones que han arribat a una població nova quan ja tenien una vida construïda en un altre lloc.
Potser Roses és així. Potser també ho són moltes altres poblacions catalanes.
Però em resulta curiós que, en alguns llocs d’Espanya on he estat només uns dies, sense conèixer pràcticament ningú, hagi experimentat una sensació de pertinença molt més immediata.
Potser és una qüestió cultural. Potser és simplement una manera diferent de relacionar-se. O potser és només una percepció personal.
Però m’ha fet pensar en què significa realment formar part d’un lloc.
És viure-hi?
És participar?
És conèixer molta gent?
És que et saludin pel carrer?
O és alguna cosa molt més senzilla?
És tenir algú que et digui: “On eres? Vine, que t’esperàvem”.
Potser hem convertit la paraula comunitat en una cosa massa gran i ens hem oblidat que, en realitat, es construeix amb gestos molt petits.
Una conversa.
Una invitació.
Una cadira.
Una porta oberta.
Les primeres arrels ens les dona la vida. Les segones, en canvi, ens les hem de construir.
I construir-les costa.
Sobretot quan arribem a un lloc on les històries ja han començat fa molt de temps.
Per això penso que una comunitat veritablement acollidora no és aquella on tothom es coneix.
És aquella on encara hi ha lloc per a qui arriba.
Perquè pots arribar a estimar profundament una terra i, al mateix temps, sentir que encara no hi tens arrels.
I potser l’arrel que et falta no és una arrel que hagis de buscar sempre sol.
Potser només necessites que algú, un dia qualsevol, faci una cosa molt senzilla: “Seu aquí. Aquesta taula també és per a tu”.
Marissa Busquets Burguera
Nascuda a Barcelona i vilatana de Roses des de 1992
