Encetaré aquesta nova secció de ViladeRoses.cat amb coherència amb el títol que donarà contingut a les meves reflexions, crítiques, anàlisis i propostes setmanals/quinzenals sobre l’emergència climàtica al nostre entorn.
Però abans de tot fer un recordatori i es que fa dos anys ja que tant a nivell d’Estat, com per part de la Generalitat, està declarada l’emergència climàtica a Catalunya. Això sovint no es nota, a vegades s’oblida i a Roses estant, pot ser encara més (i això que ens va visitar el “Glòria”, de passada el “Filomena” i una sequera extrema de mesos).
Es en aquest sentit que voldria cridar l’atenció avui, de si atesa l’emergència climàtica en la que estem, les institucions estan fent els deures, si més no, de dos anys ençà. Tampoc estaria malament anar més enrere, però millor posar el comptador a zero.
En el cas d’avui, començaré per fer una mica de retrospectiva sobre despeses o inversions previstes o a fer (no entrarem ara al detall), sigui de l’Ajuntament o amb suport d’altres administracions o fons europeus.
Posaré dos exemples, els 720.000 euros de la remodelació de la Ciutadella i els 760.000 euros de la remodelació de l’Avinguda de Rhodes i sense entrar en altres. Tampoc sumaré a aquests, altres partides del pressupost d’enguany, ni del 2022, per no sobrecarregar l’argumentació.
Es evident que si ens situem en una perspectiva de “en sí y para sí”, els arguments per fer aquestes remodelacions son més que raonables, però…i aquí ve el però, si ho situem en un context d’emergència climàtica (i ens la creiem), tot sabent amés els dèficits que te Roses en matèria de prevenció de riscos, plans d’emergència, protecció civil, etc. que es venen arrossegant fa temps, no semblen realistes o justes aquestes despeses, si paral·lelament en el marc dels pressupostos del 2022, les partides previstes per polítiques d’adaptació i resiliència al canvi climàtic són ridícules, per no dir inexistents (tot i que sí les hi ha de mitigació, o sigui de transició energètica).
No sols a Roses, a moltes localitats s’està caient en un parany i es el d’associar emergència climàtica i transició energètica. Per suposat que es una de les línies d’acció climàtica (que per cert, genera molt soroll), però no la única, l’altre pota, l’altre línia, sense la qual l’emergència climàtica no es pot entendre, es la prevenció per fer front als efectes del canvi climàtic, aquí i ara, tant important com lluitar per reduir les causes del canvi climàtic, aquí i ara.
Aquestes alçades, que hi hagi una confusió o reducció del problema a una sola línia d’intervenció, no es de rebut, ni es pot al·legar ignorància, ni es pot entendre la negligència (i no cal ser científic, per saber-ho). L’acció climàtica te dos fronts, aquí, a Glasgow, a Roma i a Pequín!. Per tant, anem a recuperar el terreny perdut aquests dos darrers anys, sense anar més enllà i posem-nos les piles per evitar un Glòria 2 o un Filomena 2, que seran, com tothom ja sap, més virulents i amb més afectacions. Amagar-se en que la Generalitat no es pren seriosament l’emergència climàtica, no es aconsellable. Pot ser caldria quedar amb alguns assessors de companyies d’assegurances, fer un cafè al Si Us Plau (per cert, amb vist i plau per que posin l’orella a la conversa, doncs els interessarà molt…) i fer una bona planificació en prospectiva de riscos 2030 a la Badia de Roses (doncs no es un problema que tindrà només Roses). I res de simulacions interactives 2050-2100, que son molt efectistes i enganyoses. El problema no es saber si Plaça Catalunya quedarà molt o poc coberta d’aigua el 2060 o el 2070 (això cau lluny encara i desmobilitza), la qüestió es preveure com es concreten els riscos d’ara al 2030, a les zones inundables de Roses, els riscos associats a infraestructures, telefonia, hospitals, queviures, etc. (i no sols per inundacions, també per vents huracanats, tornados, incendis, etc.).
Tampoc es de rebut amagar-se en les mesures pal·liatives (apart que seria pervers) i fiar-ho tot a que si passa algun desastre, es demana que es declari zona catastròfica i problema resolt. No exagero, hi ha qui prefereix “tirar” de voluntaris, Creu Roja, Protecció Civil, Bombers i la U.M.E. (Unitat Militar d’Emergències) que tenir uns bons dispositius de seguretat ambiental i prevenció de riscos (¿que pot ser no els volem tenir per la seguretat ciutadana o pels accidents de trànsit?) Doncs això es el mateix. Però no se’ns ha preparat. D’acord, fins fa dos anys enrere ho podem entendre, però ara ja no. Ara es urgent preparar, sense alarmisme i pas a pas, a la població (informar-la i formar-la, especialment al teixit associatiu i empresarial) i preveure recursos municipals, dispositius, alertes anticipades, personal, sirenes i posats a proposar (per què no, altres ajuntaments ja ho estan fent, habilitar un mínim de 6-8 espais municipals o públics/concertats, com refugis climàtics, equipats amb un mínim de serveis, per donar aixopluc, en onades de calor/fred, nevades, inundacions, destrosses, etc.). Tampoc es tanta despesa, doncs són equipaments de doble ús. Molt probablement no arribarà ni a una cinquena part la despesa requerida per fer això en comparació a la suma de remodelacions urbanístiques previstes (quasi 2 milions d’euros) més pensades pel segle XX, que no per la població rosinca del segle XXI, que hi viu tot l’any i ara en emergència climàtica.
Antoni Salamanca
Consultor ambiental
Antoni Salamanca és consultor i divulgador ambiental especialitzat en emergència climàtica. Va participar en el Tercer Informe de canvi climàtic de l’IPCC de Nacions Unides el 1999-2001. Ha dirigit varies exposicions sobre canvi climàtic i coordinat diferents programes de sensibilització ambiental ciutadana. Actualment col·labora amb diferents entitats i mitjans de comunicació.
