Amb lectura del manifest i la projecció d’un documental el boom turístic a Roses amb perspectiva de gènere al Teatre Municipal, va cloure ahir Roses la programació d’actes per commemorar el Dia Internacional de les Dones
Esther Bonaterra, regidora d’Acció Social, Mercè Fages, de la Fundació Roses Contra el Càncer, Carme Poyato, de l’Associació Llunàtics; Mercè Fàbrega, de l’Associació Tramuntanets; la ucraïnesa Tatiana Malovana; Mª Teresa Turigas, de l’Associació del Casal d’Avis i Conxita Mach, de l’Associació de Jubilats del Mar, van ser les encarregades de llegir la Declaració Institucional 2022 del Dia Internacional de les Dones (reproduït a sota) en l’últim dels quatre actes programats al llarg de 9 dies per commemorar a Roses aquest dia.
La finalització d’aquesta declaració va donar pas a la projecció del documental “La vida en blanc i negre es va fer de colors. Dona, societat i canvi econòmic”, que va ser presentat per Laura Casas, de l’Associació MaRoNeS, “documental realitzat, per l’Àrea d’Acció Social, Igualtat i Nova Ciutadania amb la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Roses, i que aborda el boom del turisme a Roses de les dècades dels anys 60 i 70 amb perspectiva de gènere i donant veu a les dones que ho van viure”; i per la pròpia l’Àrea d’Acció Social, Igualtat i Nova Ciutadania, Esther Bonaterra, que va assenyalar que amb el documental “hem volgut donar visibilitat a aquesta història no escrita comptada per dones Dones emprenedores, valentes i transformadores”. Bonaterra va cloure la presentació assenyalant que “volem una societat igualitària, justa, equilibrada i per assolir-ho hem de continuar treballant sense descans”.
Aquestes dones emprenedores, valentes i transformadores van ser representades al documental per Josefa García, Amparo Lloret, Antonia Martín, Mari Carmen Paredes, Rosor Rigau, Mª Teresa Saenz, Laura Serra, Teresa Seseras i Carmen Vilà, que expliquen com el turisme va transformar Roses i el paper fonamental, i mai reconegut que va tenir la dona.
Amb la projecció d’aquest documental va finalitzar tota una sèrie d’actes que l’Ajuntament de Roses ha organitzat per commemorar el Dia Internacional de les Dones. El primer va tenir lloc divendres, dia 4 de març, amb la presentació de llibre ‘Dona i poder, com i per què feminitzar la política’, de l’escriptora i parlamentària, Jenn Díaz. Al dia següent, dia 5, a iniciativa de l’Associació MaRoNeS, Marta Busquets va oferir una xerrada sobre els drets de la dona durant l’embaràs, el part i el postpart.
El 8M, Dia Internacional de les Dones, la plaça de les Babeques va ser l’indret escollit per celebrar l’acte principal del reconeixement a les dones donant protagonisme a joves dones artistes.
Declaració Institucional 2022 del Dia Internacional de les Dones
CAP A UNA NORMALITAT FEMINISTA
Al llarg de la història, tant a Catalunya com arreu del món, els drets de les dones no han estat atorgats, sinó que han estat guanyats mitjançant l’organització col·lectiva i la mobilització de les dones mateixes. Malgrat els avenços aconseguits en tres segles de corrents de pensament feminista i dos segles de lluita organitzada, els drets de les dones encara no estan plenament garantits, no són una realitat per a moltes dones i estan subjectes a retrocessos. Per això urgeix trencar el miratge de la igualtat que fa que una part de la societat es pregunti «què més volen les dones?» o que s’instal·li en la falsa equidistància del «ni masclisme ni feminisme».
El patriarcat i la seva ideologia, el masclisme, continuen ben vius a la nostra societat. El gènere, juntament amb altres eixos d’opressió, és encara avui un element central de les estructures i les relacions socials, econòmiques i polítiques. A través de les relacions de poder de gènere, el patriarcat reprodueix quotidianament estereotips, rols socials i jerarquies d’estatus que coarten la llibertat de les nenes, les adolescents i les dones.
D’una banda, persisteixen greus desigualtats materials com la feminització de la pobresa, l’assignació a les dones del treball de cures no remunerat i de menystingut valor social, la segregació vertical i horitzontal del mercat laboral, sous més baixos―fins i tot salaris inferiors per la mateixa feina― i condicions laborals més precàries per a les dones. D’altra banda, el patriarcat ho impregna tot de jerarquies, desigualtats i discriminacions que són alhora la base de les violències masclistes que es produeixen en cadascun dels àmbits de la vida, de la devaluació de tot allò relacionat amb la feminitat i amb les dones, del sexisme i la misogínia disfressats de tradicions o d’humor, d’una pressió estètica asfixiant que cosifica les dones i hípersexualitza les nenes i les adolescents, i de la sobre representació dels homes en els llocs de lideratge, de presa de decisions i de més visibilitat, incloent-hi els mitjans de comunicació.
També es manifesta en la ceguesa de gènere, que no té en compte les experiències, les realitats, les necessitats i les expectatives de la meitat de la població, ja sigui en nombroses lleis i polítiques públiques, en els currículums educatius, en el disseny dels productes tecnològics, i en les normes i pràctiques ―formals i informals― de funcionament de les institucions, de les organitzacions polítiques, econòmiques i socials o de les entitats.
Totes aquestes injustícies de gènere interaccionen amb el classisme, el racisme, la cisheteronormativitat, el capacitisme, l’edatisme o la situació administrativa, i produeixen formes específiques i agreujades de subordinació de les dones. Per aquest motiu, les vindicacions feministes són molt clares: acabar d’una vegada per totes amb les injustícies distributives i de reconeixement i assegurar la paritat i l’igual valor de la veu de les dones en la participació en totes les esferes.
Davant les desigualtats, discriminacions i violències estructurals que pateixen les dones pel sol fet de ser dones, hi ha dos canvis imprescindibles i inajornables. En primer lloc, el paper actiu dels homes per identificar i rebutjar els estereotips, les actituds i els comportaments masclistes propis i dels seus entorns laborals, familiars o d’amistats que normalitzen i perpetuen la discriminació, el menysteniment, la cosificació o les violències envers les dones i que, al mateix temps, els imposen a ells mateixos una determinada manera de ser i de fer com a homes. Així mateix, els homes han d’assumir la responsabilitat que els pertoca en la sostenibilitat de la vida, ien el treball domèstic i de cures. El feminisme és per a tothom.
En segon lloc, la resposta institucional ha d’estar a l’altura. La vitalitat del moviment feminista al carrer ha fet possible en les darreres dècades que els feminismes i la seva agenda política transformadora hagin irromput amb força a les institucions. De les vocalies de dones en el moviment veïnal a les regidories de polítiques de dones, d’igualtat i, més recentment, de feminismes, i a les àrees i programes d’igualtat de les diputacions i els consells comarcals; de l’Institut Català de les Dones a una conselleria pròpia del Govern de la Generalitat de Catalunya, el Departament d’Igualtat i Feminismes.
Estructures totes elles per deixar enrere la lògica sectorial amb què s’han identificat les polítiques d’igualtat i que requereixen el reconeixement i els recursos humans i materials necessaris per dur-les a terme. Estructures per elaborar polítiques feministes transversals, interseccionals i globals que impliquin tots els nivells i àmbits d’actuació dels poders públics, incloent-hi els pressupostos públics.
Polítiques públiques per impulsar una veritable transformació feminista que, posant la vida al centre, s’adreci a les necessitats pràctiques més immediates (de cures o d’usos del temps, entre d’altres) i que, simultàniament, impulsi canvis estructurals per enderrocar el patriarcat (com, per exemple, la redistribució del treball remunerat i no remunerat o la plena garantia del dret al propi cos). Polítiques públiques que siguin un dic de contenció davant la presència creixent del feixisme i d’altres moviments antidrets i antigènere, tant a Catalunya com a escala global. El feminisme és llibertat.
La transformació feminista ha de suposar també una nova forma de fer política, més democràtica i participativa, en què les polítiques públiques siguin el resultat d’una interlocució real amb entitats i col·lectius, especialment d’aquells que defensen la justícia social en totes les seves expressions, amb l’objectiu de dissenyar conjuntament un nou contracte social que permeti viure vides lliures i dignes a tothom. Una forma de fer política també en què les institucions dels diferents àmbits territorials col·laborin i cooperin per fer efectius els drets ja assolits i per impulsar nous drets feministes.
La transformació feminista ja ha començat i és imparable, perquè els feminismes són el moviment sociopolític més potent i transversal que hi ha actualment a escalaglobal. El ple garantiment dels drets humans de les dones no pot esperar més. No és just demanar a les dones que esperin més temps. No és una utopia ni pot ser tampoc una promesa per a les generacions futures. El reclam històric de justícia, equitat i llibertat ha de fer-se realitat avui. Ho volem ara.
